Deia Pedro Sánchez que «el virus no entén de llindes». Però en començar el desconfinament de la covid-19, al Ministeri de Sanitat es van posar a dibuixar i els va sortir aquest mapa amb totes les províncies espanyoles, les regions sanitàries catalanes i fins i tot les àrees bàsiques de salut castellanolleoneses. Em va cridar l’atenció que el president del Govern en digués llindes, una paraula que sona una mica arcaica, però suposo que dins d’Espanya no volia parlar de fronteres, un mot que reserva per a les veritablement exteriors (llavors, dins de la Unió Europea, tampoc no hi ha fronteres sinó llindes?).

Llindes o fronteres, el cas és que les persones sí que vivim amb límits territorials. Per això no només hi ha geografia física sinó també geografia humana. Els mapes polítics s’han dibuixat històricament a partir de guerres i pactes, però avui ens agrada més fer-ho (o almenys explicar-ho) de forma una mica més racional i democràtica, o sigui, basant-nos en la realitat i en la voluntat de les persones. O sigui, d’una banda, on vivim, per on ens movem, a on comprem o venem; de l’altra, com parlem, com ens sentim o amb qui ens identifiquem. Per a les administracions que treballen sobre el territori, els límits són bàsics per saber, en cada cas, qui posa l’escola o arranja el carrer, per exemple.

Amb aquest criteri de la gestió administrativa (i no de la realitat ni de la voluntat de la gent), a l’inici de la desescalada la Generalitat es va inventar que la regió metropolitana de Barcelona eren tres regions sanitàries (ciutat, nord i sud). L’error, assumit pel Ministeri de Sanitat, ha impedit el retrobament de moltes famílies durant les darreres setmanes. Avui s’ha esmenat l’error i han desaparegut les fronteres dins la metròpoli, si més no les sanitàries. Visc a un carrer del límit entre Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat, així que avui no m’he pogut estar de sortir a passejar per la històrica llinda de la riera Blanca, on la gent segueix creuant normalment el carrer sense pensar que en fer-ho canvia de ciutat. Fa més de 50 anys que a la cantonada del carrer de la Constitució o de Sants no hi ha el burot o fielato que cobrava taxes sobre els queviures que entraven a la ciutat. Curiosament, el nom oficial d’aquestes casetes de control era estació sanitària.

Jo quasi sempre he viscut molt a prop d’aquesta mena de llindars metropolitans: al barri Sanfeliu de l’Hospitalet, tocant a Cornellà i Esplugues de Llobregat; a Can Vidalet, d’Esplugues, tocant a l’Hospitalet; i ara a la rambla Badal de la Bordeta, de Barcelona, també tocant a l’Hospitalet. I sincerament sempre he trobat bastant absurdes aquestes «fronteres» municipals dins la metròpoli, perquè no tenen res a veure amb la realitat de tothom que cada dia les travessa en metro sense ni tan sols adonar-se’n. Sobre la voluntat d’unir tota la Barcelona real en un sol municipi… no sé, s’hauria de preguntar a la gent. Suposo que ara les agregacions de fa un segle no serien possibles. Però si a mi m’ho pregunten sempre defensaré que Barcelona va del Llobregat al Besòs, entre Collserola i la mar Mediterrània. És la realitat, com deia, de la xarxa de metro. I la voluntat, com a mínim, d’aquest barceloní nascut a l’Hospitalet de Llobregat. La meva Barcelona és la del Paco Candel, el més il·lustre veí dels barris de la Marina, que curiosament va ser regidor de cultura a l’Ajuntament de l’Hospitalet. Abajo las murallas!