Demà aniré a votar en un referèndum convocat per exercir el dret a l’autodeterminació de Catalunya. La pregunta és: «Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?». No sóc independentista, així que votaré que no. Però, contràriament al que recomanen la majoria de partits no independentistes, votaré. Perquè crec que per superar l’atzucac en què ens van ficar el PP i el Tribunal Constitucional en modificar l’Estatut ja aprovat pels catalans, cal tornar a votar. Que aquest referèndum s’ajusti o no a la legalitat en què es parapeten els partits constitucionalistes em sembla secundari. Els partits independentistes també han fet les seves lleis. Ni unes ni altres han assolit prou consens com per ser respectades per l’altra part del conflicte. I les dues parts han forçat les pròpies normes per seguir avançant cap aquest xoc de trens que es produirà demà.
La política és prèvia al dret. En democràcia, votem per escollir uns polítics que fan les lleis. Els jutges i tots els funcionaris ens limitem a interpretar-les i aplicar-les, però els polítics no poden traspassar la responsabilitat de resoldre conflictes que no han estat capaços de superar per la via parlamentària del diàleg i el pacte. Ara estem davant d’un conflicte polític molt complicat, sobretot, perquè la meitat de Catalunya s’ha fet independentista i l’altra no. En aquest panorama, tant engegar una nova república catalana independent com mantenir l’estat autonòmic espanyol serà extraordinàriament difícil. Amb totes dues opcions, prop de la meitat dels catalans hi estarà en contra. No sé com, però tard o d’hora hauríem de superar aquesta dualitat.
Necessitem que es faci forta una tercera opció que ens porti cap a un federalisme real i eficaç. Un nou pacte per construir un estat que representi la realitat plurinacional d’Espanya i alhora sigui funcional, en el seu conjunt i per a cadascuna de les comunitats federades. Només Podem i l’espai dels comuns sembla treballar per aquesta idea, que en aquests moments pot semblar ingènua però que acabarà sent l’única possible. Crec que podem ser majoria els que pensem d’aquesta manera, a Catalunya i a tot Espanya. El PSOE hauria d’adonar-se i fer valer davant de tots els seus electors que només així el projecte espanyol és viable. Els cops de porta als nacionalistes catalans porten a la independència. I la repressió arbitrària i maldestra que ha ordenat aquests dies el govern espanyol només servirà perquè l’independentisme creixi encara més i superi el 47,8% dels vots que va assolir a les eleccions del 27-S. Estic convençut que després de les properes, amb una veritable majoria parlamentària, proclamaran definitivament la independència. Gràcies a Mariano Rajoy, que ens ho ha anat posant cada cop més difícil als catalans no independentistes.
Sóc conscient que el meu vot contribueix a legitimar un referèndum que tard o d’hora es farà servir per proclamar la independència de Catalunya. Però és que, ja que la nefasta estratègia dels partits polítics espanyols la farà inevitable, agraeixo que els independentistes almenys em demanin l’opinió. M’agradaria no fer un vot negatiu, sinó a favor de l’Espanya federal que desitjo. Però, per diferents raons, ni socialistes ni comuns ni ningú no ha fet que aquesta opció es presenti a votació demà. Una llàstima, perquè insisteixo que en altres circumstàncies hauria pogut guanyar. Jo demà votaré (que no) assumint que perdré, perquè molts no independentistes es quedaran a casa.
Tots plegats ho hem fet així de malament. Però tots plegats serem capaços d’escriure un nou capítol d’aquest conflicte etern entre Catalunya i Castella sense fer-nos encara més mal i perdre la convivència. N’estic convençut i, sincerament, és de l’únic que em sento orgullós quan parlo d’aquest país.