Soc de la minoria no independentista que està disposada a viure en una Catalunya independent si així ho vol la majoria dels catalans expressada en un plebiscit amb totes les garanties. M’és igual si és un referèndum o unes eleccions plebiscitàries, el que cal és que hi voti tothom. Evidentment, mai no hi haurà una participació del 100%: el que vull dir és que tots els actors polítics facin campanya per votar una cosa o una altra. En aquest sentit, crec que l’1 d’octubre no va servir com a referèndum d’autodeterminació no només pel saboteig violent per part de l’Estat sinó simplement perquè mitja Catalunya no el reconeixia com a tal (encara que a mi m’hagués agradat i per això vaig participar-hi).

Ara crec que aviat tornarem a tenir eleccions a Catalunya. No sé si les convocarà el president Puigdemont o el Govern espanyol després d’aplicar l’article 155 de la Constitució. Però la legislatura que va començar després del 27-S de 2015 amb l’objectiu de proclamar la independència en 18 mesos està acabada després de l’1-O. Més que res perquè tot aquest procés s’ha basat en la majoria absoluta de diputats de Junts pel Sí i la CUP, i aquesta suma no sembla que es pugui mantenir a partir de demà. Així doncs, podríem trobar-nos amb unes noves eleccions plebiscitàries, amb l’avantatge per als independentistes que ara —gràcies com sempre a Mariano Rajoy— podrien superar amb escreix el 47,8% de vots de fa dos anys per a Junts pel Sí i la CUP. Sempre i quan la CUP pugui i vulgui presentar-se a aquestes noves eleccions, és clar. Només podran fer-ho si a les autoritats estatals no se’ls acudeix il·legalitzar-les i només voldran fer-ho si les eleccions, en lloc de plebiscitàries, per a elles són constituents. És possible que, per votar tothom alhora, les eleccions hagin de ser autonòmiques per uns, constituents per unes altres i plebiscitàries per tothom capaç de reconèixer que l’independentisme no va guanyar pas el 27-S.

De fet, sempre he cregut que l’única forma d’arribar a un referèndum legal i acordat sobre el futur polític de Catalunya seria que des de l’Estat es plantegés una reforma de la Constitució (com diu que ha aconseguit el PSOE) i s’assumís que, si els catalans hi voten majoritàriament en contra, llavors serem independents. Fins i tot es podrien votar les dues constitucions alhora, mirant d’encaixar els processos i les legalitats en lloc d’enfrontar-les. El problema és que els espanyols disposats a acceptar democràticament la independència de Catalunya som minoria. Perquè s’està demostrant que el nacionalisme espanyol del PP, Ciutadans i bona part del PSOE és de caire ètnic o romàntic: la nació espanyola es basa en la història, la tradició, una llengua i una cultura comunes… el volkstum del que parlaven els alemanys Herder o Fichte. En canvi, el sobiranisme català ha adoptat en els darrers temps la via dels nacionalismes liberals o civils, on la legitimitat política es deriva de la participació de la ciutadania, segons els principis expressats per l’anglès Stuart Mill o el francès Renan, per a qui la nació era «un plebiscit diari» caracteritzat per «la voluntat de conviure». O sigui, que aquests necessiten votar constantment i aquells, el contrari.

Aquests dies, quan reclamem diàleg a les dues parts del conflicte (una l’accepta i l’altra no), des dels extrems ens pregunten: «diàleg per a què?». La meva resposta és que el diàleg és necessari a molts nivells per construir alternatives. Després, per tirar-les endavant, evidentment les votarem entre tots. Els polítics haurien de ser prou hàbils com perquè aquestes alternatives, siguin quines siguin, satisfacin o obtinguin el suport de majories molt superiors a la meitat de Catalunya o d’Espanya. Només així seran veritablement viables. No hi confio gaire, sincerament. Però vivim en democràcia i, tard o d’hora, d’una manera o una altra, tornarem a votar. Així que tots sortirem guanyant si millorem les perspectives i la qualitat de les opcions que sotmetem a votació.