Soc de la minoria no independentista que està disposada a viure en una Catalunya independent si així ho vol la majoria dels catalans expressada en un plebiscit amb totes les garanties. M’és igual si és un referèndum o unes eleccions plebiscitàries, el que cal és que hi voti tothom. Evidentment, mai no hi haurà una participació del 100%: el que vull dir és que tots els actors polítics facin campanya per votar una cosa o una altra. En aquest sentit, crec que l’1 d’octubre no va servir com a referèndum d’autodeterminació no només pel saboteig violent per part de l’Estat sinó simplement perquè mitja Catalunya no el reconeixia com a tal (encara que a mi m’hagués agradat i per això vaig participar-hi).

Ara crec que aviat tornarem a tenir eleccions a Catalunya. No sé si les convocarà el president Puigdemont o el Govern espanyol després d’aplicar l’article 155 de la Constitució. Però la legislatura que va començar després del 27-S de 2015 amb l’objectiu de proclamar la independència en 18 mesos està acabada després de l’1-O. Més que res perquè tot aquest procés s’ha basat en la majoria absoluta de diputats de Junts pel Sí i la CUP, i aquesta suma no sembla que es pugui mantenir a partir de demà. Així doncs, podríem trobar-nos amb unes noves eleccions plebiscitàries, amb l’avantatge per als independentistes que ara —gràcies com sempre a Mariano Rajoy— podrien superar amb escreix el 47,8% de vots de fa dos anys per a Junts pel Sí i la CUP. Sempre i quan la CUP pugui i vulgui presentar-se a aquestes noves eleccions, és clar. Només podran fer-ho si a les autoritats estatals no se’ls acudeix il·legalitzar-les i només voldran fer-ho si les eleccions, en lloc de plebiscitàries, per a elles són constituents. És possible que, per votar tothom alhora, les eleccions hagin de ser autonòmiques per uns, constituents per unes altres i plebiscitàries per tothom capaç de reconèixer que l’independentisme no va guanyar pas el 27-S.

De fet, sempre he cregut que l’única forma d’arribar a un referèndum legal i acordat sobre el futur polític de Catalunya seria que des de l’Estat es plantegés una reforma de la Constitució (com diu que ha aconseguit el PSOE) i s’assumís que, si els catalans hi voten majoritàriament en contra, llavors serem independents. Fins i tot es podrien votar les dues constitucions alhora, mirant d’encaixar els processos i les legalitats en lloc d’enfrontar-les. El problema és que els espanyols disposats a acceptar democràticament la independència de Catalunya som minoria. Perquè s’està demostrant que el nacionalisme espanyol del PP, Ciutadans i bona part del PSOE és de caire ètnic o romàntic: la nació espanyola es basa en la història, la tradició, una llengua i una cultura comunes… el volkstum del que parlaven els alemanys Herder o Fichte. En canvi, el sobiranisme català ha adoptat en els darrers temps la via dels nacionalismes liberals o civils, on la legitimitat política es deriva de la participació de la ciutadania, segons els principis expressats per l’anglès Stuart Mill o el francès Renan, per a qui la nació era «un plebiscit diari» caracteritzat per «la voluntat de conviure». O sigui, que aquests necessiten votar constantment i aquells, el contrari.

Aquests dies, quan reclamem diàleg a les dues parts del conflicte (una l’accepta i l’altra no), des dels extrems ens pregunten: «diàleg per a què?». La meva resposta és que el diàleg és necessari a molts nivells per construir alternatives. Després, per tirar-les endavant, evidentment les votarem entre tots. Els polítics haurien de ser prou hàbils com perquè aquestes alternatives, siguin quines siguin, satisfacin o obtinguin el suport de majories molt superiors a la meitat de Catalunya o d’Espanya. Només així seran veritablement viables. No hi confio gaire, sincerament. Però vivim en democràcia i, tard o d’hora, d’una manera o una altra, tornarem a votar. Així que tots sortirem guanyant si millorem les perspectives i la qualitat de les opcions que sotmetem a votació.

Demà aniré a votar en un referèndum convocat per exercir el dret a l’autodeterminació de Catalunya. La pregunta és: «Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?». No sóc independentista, així que votaré que no. Però, contràriament al que recomanen la majoria de partits no independentistes, votaré. Perquè crec que per superar l’atzucac en què ens van ficar el PP i el Tribunal Constitucional en modificar l’Estatut ja aprovat pels catalans, cal tornar a votar. Que aquest referèndum s’ajusti o no a la legalitat en què es parapeten els partits constitucionalistes em sembla secundari. Els partits independentistes també han fet les seves lleis. Ni unes ni altres han assolit prou consens com per ser respectades per l’altra part del conflicte. I les dues parts han forçat les pròpies normes per seguir avançant cap aquest xoc de trens que es produirà demà.

La política és prèvia al dret. En democràcia, votem per escollir uns polítics que fan les lleis. Els jutges i tots els funcionaris ens limitem a interpretar-les i aplicar-les, però els polítics no poden traspassar la responsabilitat de resoldre conflictes que no han estat capaços de superar per la via parlamentària del diàleg i el pacte. Ara estem davant d’un conflicte polític molt complicat, sobretot, perquè la meitat de Catalunya s’ha fet independentista i l’altra no. En aquest panorama, tant engegar una nova república catalana independent com mantenir l’estat autonòmic espanyol serà extraordinàriament difícil. Amb totes dues opcions, prop de la meitat dels catalans hi estarà en contra. No sé com, però tard o d’hora hauríem de superar aquesta dualitat.

Necessitem que es faci forta una tercera opció que ens porti cap a un federalisme real i eficaç. Un nou pacte per construir un estat que representi la realitat plurinacional d’Espanya i alhora sigui funcional, en el seu conjunt i per a cadascuna de les comunitats federades. Només Podem i l’espai dels comuns sembla treballar per aquesta idea, que en aquests moments pot semblar ingènua però que acabarà sent l’única possible. Crec que podem ser majoria els que pensem d’aquesta manera, a Catalunya i a tot Espanya. El PSOE hauria d’adonar-se i fer valer davant de tots els seus electors que només així el projecte espanyol és viable. Els cops de porta als nacionalistes catalans porten a la independència. I la repressió arbitrària i maldestra que ha ordenat aquests dies el govern espanyol només servirà perquè l’independentisme creixi encara més i superi el 47,8% dels vots que va assolir a les eleccions del 27-S. Estic convençut que després de les properes, amb una veritable majoria parlamentària, proclamaran definitivament la independència. Gràcies a Mariano Rajoy, que ens ho ha anat posant cada cop més difícil als catalans no independentistes.

Sóc conscient que el meu vot contribueix a legitimar un referèndum que tard o d’hora es farà servir per proclamar la independència de Catalunya. Però és que, ja que la nefasta estratègia dels partits polítics espanyols la farà inevitable, agraeixo que els independentistes almenys em demanin l’opinió. M’agradaria no fer un vot negatiu, sinó a favor de l’Espanya federal que desitjo. Però, per diferents raons, ni socialistes ni comuns ni ningú no ha fet que aquesta opció es presenti a votació demà. Una llàstima, perquè insisteixo que en altres circumstàncies hauria pogut guanyar. Jo demà votaré (que no) assumint que perdré, perquè molts no independentistes es quedaran a casa.

Tots plegats ho hem fet així de malament. Però tots plegats serem capaços d’escriure un nou capítol d’aquest conflicte etern entre Catalunya i Castella sense fer-nos encara més mal i perdre la convivència. N’estic convençut i, sincerament, és de l’únic que em sento orgullós quan parlo d’aquest país.