Sembla que aquest blog hagués nascut només per a les grans ocasions històriques que em toqui viure. No era la idea, però ja veieu que des del 2017 no havia tornat a sentir cap necessitat prou imperiosa com per trobar el temps i deixar-hi constància dels meus pensaments. Hi ha molt a dir sobre la crisi de la Covid-19 que estem vivint aquest 2020 a tot el món, i no descarto continuar fent-ho els propers dies. Però a mi el que més em fascina i de vegades m’emprenya és com ens informem i ens comuniquem «en aquesta hora greu» que dèiem fa tres anys (ara sí que és greu de debò!).
Per a algú com jo que treballa amb xarxes socials, fins ara la viralitat era fantàstica: si el teu missatge és replicat sense parar i s’escampa amb un creixement exponencial dels impactes, és un èxit. Ara que allò que es contagia és un nou coronavirus que pot arribar a ser tan virulent, és clar, ja no ens agrada gens ni mica. Però estic comprovant que la viralitat del WhatsApp tampoc no és sempre positiva: provoca infoxicació i contagi de virus tan perillosos com la desinformació i la por. Són fenòmens diferents, però tots tres s’escampen com la pòlvora per aquesta xarxa i ens porten al mateix punt: la incapacitat per informar-nos i prendre decisions de forma racional. És el fracàs de tot sistema de comunicació, quan parlant la gent no s’entén. Ho hem vist en el periodisme i en la política, però és sobretot quan obro el WhatsApp que tot sovint tinc aquesta sensació.
Encara recordo com un amic em va ensenyar al principi què era WhatsApp: una aplicació de mòbil per enviar missatges SMS gratis. Genial! No sé en quin moment va incorporar el botó per reenviar missatges automàticament (cada cop amb més contingut multimèdia), però vaig agrair molt que hi afegissin l’avís quan un missatge ha estat reenviat. Ara voldria que, als grups, es pogués desactivar l’opció de reenviar-hi coses, perquè, en el moment que els «memes» no s’envien a contactes personals sinó a grups, la viralitat comença a ser pandèmica. El problema és que no escoltem, no llegim allò que diuen els altres. Llavors tampoc no pensem si allò que estem reenviant realment interessarà a les persones destinatàries. I evidentment desconeixem d’on ha sortit originàriament la imatge, el vídeo o la cadena de missatges que ajudem activament a difondre. Ho fem, a més, entre els nostres contactes privats. O sigui, que si al final la bola es desmenteix públicament és probable que ningú ens n’informi.
Un altre problema d’informar-nos a través del WhatsApp i continguts que esdevenen virals a les xarxes socials és l’atomització de la informació sense cap criteri. Per exemple, aquests dies, si tu reps de diferents contactes tres vídeos de gent saltant-se el confinament, tindràs la sensació que tothom és al carrer. És com si t’haguessin dit que s’ho salta «aquest, aquell i aquell altre». Aquesta forma de dir-ho ja et fa pensar en més de tres persones, oi? Segurament aquests individus són una minoria, però tampoc esperis un titular periodístic que et digui exactament quants són perquè ara mateix és impossible de saber amb precisió.
A l’atomització s’uneix allò que l’altre dia amb una altra amiga vam batejar com «l’efecte work-in-progress«: tot el que ens van dir o reenviar ahir, avui ja no serveix perquè ha quedat superat pels esdeveniments, i demà tornarà a passar el mateix. Mentalment, aquesta progressió apunta cap a l’infinit. Si les notícies en qüestió són negatives, cap al desastre i la por. Però això potser ja no és tant culpa del WhatsApp (tot i que és per on més circulen aquestes percepcions) sinó de la improvisació dels nostres líders i governants en la resposta a aquesta crisi.
En fi, per acabar em quedo amb tots els avantatges que també tenen internet i les xarxes socials, en els que malgrat tot continuo creient. D’entrada, imagineu-vos com hauríem estat aquests dies tancats a casa i sense internet. Però és que, a més, estem veient com la gent participa i s’organitza en grups de suport mutu per ajudar veïns i veïnes a trobar allò que necessitin i, si cal, portar-los-hi la compra a casa. És curiós que la majoria d’aquests grups s’hagin obert a Telegram en lloc de WhatsApp, que és molt més popular aquí. L’eina és bastant semblant, però l’ús que n’estem fent, en general, és molt diferent. Molt més productiu i menys viral. Encara hi ha esperança.
Cuánta razón!! Yo también soy muy defensora de las redes sociales, me fascina cómo han cambiado la historia de la comunicación y la interacción entre individuos, pero…todo tiene su lado oscuro y su mal uso y llegaron las fake news! Al principio me molestaba en verificar datos y «aconsejar» a mis contactos de que no compartieran cosas a la ligera pero cansa, y mucho, y en lugar de agradecerte el gesto te acaban tachando de listilla o pesada (aunque no lo verbalicen) y por última respuesta siempre obtienes un «lo reenvío por si acaso» y ya se sabe que contra los «por si acaso» es difícil discutir ????.