Archivo de la etiqueta: Covid-19

Llindes

Posted on por
1

Deia Pedro Sánchez que «el virus no entén de llindes». Però en començar el desconfinament de la covid-19, al Ministeri de Sanitat es van posar a dibuixar i els va sortir aquest mapa amb totes les províncies espanyoles, les regions sanitàries catalanes i fins i tot les àrees bàsiques de salut castellanolleoneses. Em va cridar l’atenció que el president del Govern en digués llindes, una paraula que sona una mica arcaica, però suposo que dins d’Espanya no volia parlar de fronteres, un mot que reserva per a les veritablement exteriors (llavors, dins de la Unió Europea, tampoc no hi ha fronteres sinó llindes?).

Llindes o fronteres, el cas és que les persones sí que vivim amb límits territorials. Per això no només hi ha geografia física sinó també geografia humana. Els mapes polítics s’han dibuixat històricament a partir de guerres i pactes, però avui ens agrada més fer-ho (o almenys explicar-ho) de forma una mica més racional i democràtica, o sigui, basant-nos en la realitat i en la voluntat de les persones. O sigui, d’una banda, on vivim, per on ens movem, a on comprem o venem; de l’altra, com parlem, com ens sentim o amb qui ens identifiquem. Per a les administracions que treballen sobre el territori, els límits són bàsics per saber, en cada cas, qui posa l’escola o arranja el carrer, per exemple.

Amb aquest criteri de la gestió administrativa (i no de la realitat ni de la voluntat de la gent), a l’inici de la desescalada la Generalitat es va inventar que la regió metropolitana de Barcelona eren tres regions sanitàries (ciutat, nord i sud). L’error, assumit pel Ministeri de Sanitat, ha impedit el retrobament de moltes famílies durant les darreres setmanes. Avui s’ha esmenat l’error i han desaparegut les fronteres dins la metròpoli, si més no les sanitàries. Visc a un carrer del límit entre Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat, així que avui no m’he pogut estar de sortir a passejar per la històrica llinda de la riera Blanca, on la gent segueix creuant normalment el carrer sense pensar que en fer-ho canvia de ciutat. Fa més de 50 anys que a la cantonada del carrer de la Constitució o de Sants no hi ha el burot o fielato que cobrava taxes sobre els queviures que entraven a la ciutat. Curiosament, el nom oficial d’aquestes casetes de control era estació sanitària.

Burot a l’entrada de la Bordeta (1933). Foto: Arxiu Municipal.

Jo quasi sempre he viscut molt a prop d’aquesta mena de llindars metropolitans: al barri Sanfeliu de l’Hospitalet, tocant a Cornellà i Esplugues de Llobregat; a Can Vidalet, d’Esplugues, tocant a l’Hospitalet; i ara a la rambla Badal de la Bordeta, de Barcelona, també tocant a l’Hospitalet. I sincerament sempre he trobat bastant absurdes aquestes «fronteres» municipals dins la metròpoli, perquè no tenen res a veure amb la realitat de tothom que cada dia les travessa en metro sense ni tan sols adonar-se’n. Sobre la voluntat d’unir tota la Barcelona real en un sol municipi… no sé, s’hauria de preguntar a la gent. Suposo que ara les agregacions de fa un segle no serien possibles. Però si a mi m’ho pregunten sempre defensaré que Barcelona va del Llobregat al Besòs, entre Collserola i la mar Mediterrània. És la realitat, com deia, de la xarxa de metro. I la voluntat, com a mínim, d’aquest barceloní nascut a l’Hospitalet de Llobregat. La meva Barcelona és la del Paco Candel, el més il·lustre veí dels barris de la Marina, que curiosament va ser regidor de cultura a l’Ajuntament de l’Hospitalet. Abajo las murallas!

El espejo de la pandemia

Posted on por
Responder

Dicen los optimistas que la crisis de la Covid-19 también nos abre oportunidades para construir un mundo mejor. No sé si seremos capaces de aprovecharlas, pero lo cierto es que está haciendo aflorar absolutamente todo lo mejor y lo peor que teníamos. A todos los niveles, desde el más personal hasta el de la política mundial, estos días muchas reflexiones acaban constatando que el espejo de la pandemia nos enfrenta a nuestras propias virtudes y miserias, a la vez que nos muestra claramente lo que importa y lo que no.

De entrada, el propio virus pone a prueba la salud y el sistema inmunitario de cada uno. Estar sano no es garantía de nada, pero hay enfermedades previas que –incluso ya curadas o cronificadas– te convierten en «colectivo de riesgo». O sea, que te «redescubre» esas enfermedades.

Espejo en casa

Luego están todos los problemas derivados de confinarnos en casa con la familia: si no estabas bien con ellos, ahora estás peor. Y si tu pareja es un maltratador, ahora no tienes escapatoria. El confinamiento también nos recuerda que hay familias extensas viviendo en pisos de 40 m2 con poca luz y sin balcón, mientras otras disfrutan de jardines privados donde cabría hasta un hospital de campaña. El virus se ceba especialmente en algunos barrios pobres de la ciudad, que ya lo eran antes, pero donde ahora cada vez hay más familias preocupadas no ya por llegar a fin de mes sino por comer esta semana. Los trabajos más precarios son los primeros que desaparecen, así que en esta crisis cada uno ve el nivel real de precariedad del que dependía. Todo esto en áreas metropolitanas donde el aire ha empezado a ser respirable (porque no lo era). En el campo y en los pueblos pequeños, si no los colonizamos de golpe los urbanitas, se organiza mejor la respuesta a la epidemia y a la crisis porque, aunque tienen sus propios problemas, en general son lugares mejores donde vivir.

En lo político, deberíamos haber aprendido que donde realmente se resuelven las cosas es a nivel local y que la emergencia no justifica arrebatar ni invadir competencias de otros, porque quien mejor puede gestionar una crisis son los especialistas de cada ámbito, los que ya trabajaban en ello antes de que se desatara la locura. Pero en España, el gobierno de Pedro Sánchez optó por concentrar el poder con el estado de alarma y en Cataluña, el de Quim Torra se dedica a quejarse todos los días e intentar actuar como si no le hubieran quitado esas competencias, en vez de centrarse en las que nadie cuestiona, como las residencias de personas mayores, donde han dejado morir a tantas… Dedicarse cada uno a lo suyo y cooperar en todo lo que sea necesario sería propio de un estado federal que no tenemos: ambos gobiernos se pisan constantemente y así nos recuerdan que tenemos un conflicto nacional (entre nacionalismos) no resuelto. A ver si algún día…

En el plano internacional, cada país reacciona a la emergencia de la Covid-19 demostrando también sus debilidades y fortalezas. La Unión Europea se caracteriza por la desunión y resulta ineficaz para hacer frente a la crisis (como para tantas otras cosas). En Estados Unidos muere todavía más gente porque no tienen sanidad pública y porque su pobre democracia ha puesto a un loco al mando. China consigue frenar mejor los contagios porque aplica medidas disciplinarias y de control que en las democracias europeas ni estamos dispuestos a asumir ni seríamos capaces de cumplir. Hace años que la falta de democracia cotiza al alza porque es más competitiva en el mercado capitalista globalizado. Y hace siglos que la mentalidad occidental es más individualista que cualquier filosofía oriental, naturalmente orientada hacia la colectividad. Por eso aquí nos cuesta tanto ponernos mascarillas que no nos protegen a nosotros sino a los demás.

En todo caso, para frenar esta pandemia tenemos que pensar y actuar como colectivo a todos los niveles. Como dice el arqueólogo Eudald Carbonell, necesitamos conciencia de especie. Y si no somos comunistas como los chinos, pues tendremos que reforzar los vínculos y la organización comunitaria, desde la base de los balcones hasta el conjunto de la Humanidad. Y recuperar valores olvidados como la fraternidad o la «amistad cívica» de Aristóteles. El espejo de la pandemia nos enseña que la crisis de la Covid-19 nos ha pillado con los niveles muy bajos precisamente de estos valores.

La viralitat del WhatsApp

Posted on por
1

Sembla que aquest blog hagués nascut només per a les grans ocasions històriques que em toqui viure. No era la idea, però ja veieu que des del 2017 no havia tornat a sentir cap necessitat prou imperiosa com per trobar el temps i deixar-hi constància dels meus pensaments. Hi ha molt a dir sobre la crisi de la Covid-19 que estem vivint aquest 2020 a tot el món, i no descarto continuar fent-ho els propers dies. Però a mi el que més em fascina i de vegades m’emprenya és com ens informem i ens comuniquem «en aquesta hora greu» que dèiem fa tres anys (ara sí que és greu de debò!).

Per a algú com jo que treballa amb xarxes socials, fins ara la viralitat era fantàstica: si el teu missatge és replicat sense parar i s’escampa amb un creixement exponencial dels impactes, és un èxit. Ara que allò que es contagia és un nou coronavirus que pot arribar a ser tan virulent, és clar, ja no ens agrada gens ni mica. Però estic comprovant que la viralitat del WhatsApp tampoc no és sempre positiva: provoca infoxicació i contagi de virus tan perillosos com la desinformació i la por. Són fenòmens diferents, però tots tres s’escampen com la pòlvora per aquesta xarxa i ens porten al mateix punt: la incapacitat per informar-nos i prendre decisions de forma racional. És el fracàs de tot sistema de comunicació, quan parlant la gent no s’entén. Ho hem vist en el periodisme i en la política, però és sobretot quan obro el WhatsApp que tot sovint tinc aquesta sensació.

Encara recordo com un amic em va ensenyar al principi què era WhatsApp: una aplicació de mòbil per enviar missatges SMS gratis. Genial! No sé en quin moment va incorporar el botó per reenviar missatges automàticament (cada cop amb més contingut multimèdia), però vaig agrair molt que hi afegissin l’avís quan un missatge ha estat reenviat. Ara voldria que, als grups, es pogués desactivar l’opció de reenviar-hi coses, perquè, en el moment que els «memes» no s’envien a contactes personals sinó a grups, la viralitat comença a ser pandèmica. El problema és que no escoltem, no llegim allò que diuen els altres. Llavors tampoc no pensem si allò que estem reenviant realment interessarà a les persones destinatàries. I evidentment desconeixem d’on ha sortit originàriament la imatge, el vídeo o la cadena de missatges que ajudem activament a difondre. Ho fem, a més, entre els nostres contactes privats. O sigui, que si al final la bola es desmenteix públicament és probable que ningú ens n’informi.

Un altre problema d’informar-nos a través del WhatsApp i continguts que esdevenen virals a les xarxes socials és l’atomització de la informació sense cap criteri. Per exemple, aquests dies, si tu reps de diferents contactes tres vídeos de gent saltant-se el confinament, tindràs la sensació que tothom és al carrer. És com si t’haguessin dit que s’ho salta «aquest, aquell i aquell altre». Aquesta forma de dir-ho ja et fa pensar en més de tres persones, oi? Segurament aquests individus són una minoria, però tampoc esperis un titular periodístic que et digui exactament quants són perquè ara mateix és impossible de saber amb precisió.

A l’atomització s’uneix allò que l’altre dia amb una altra amiga vam batejar com «l’efecte work-in-progress«: tot el que ens van dir o reenviar ahir, avui ja no serveix perquè ha quedat superat pels esdeveniments, i demà tornarà a passar el mateix. Mentalment, aquesta progressió apunta cap a l’infinit. Si les notícies en qüestió són negatives, cap al desastre i la por. Però això potser ja no és tant culpa del WhatsApp (tot i que és per on més circulen aquestes percepcions) sinó de la improvisació dels nostres líders i governants en la resposta a aquesta crisi.

En fi, per acabar em quedo amb tots els avantatges que també tenen internet i les xarxes socials, en els que malgrat tot continuo creient. D’entrada, imagineu-vos com hauríem estat aquests dies tancats a casa i sense internet. Però és que, a més, estem veient com la gent participa i s’organitza en grups de suport mutu per ajudar veïns i veïnes a trobar allò que necessitin i, si cal, portar-los-hi la compra a casa. És curiós que la majoria d’aquests grups s’hagin obert a Telegram en lloc de WhatsApp, que és molt més popular aquí. L’eina és bastant semblant, però l’ús que n’estem fent, en general, és molt diferent. Molt més productiu i menys viral. Encara hi ha esperança.