Llindes

Posted on por
1

Deia Pedro Sánchez que «el virus no entén de llindes». Però en començar el desconfinament de la covid-19, al Ministeri de Sanitat es van posar a dibuixar i els va sortir aquest mapa amb totes les províncies espanyoles, les regions sanitàries catalanes i fins i tot les àrees bàsiques de salut castellanolleoneses. Em va cridar l’atenció que el president del Govern en digués llindes, una paraula que sona una mica arcaica, però suposo que dins d’Espanya no volia parlar de fronteres, un mot que reserva per a les veritablement exteriors (llavors, dins de la Unió Europea, tampoc no hi ha fronteres sinó llindes?).

Llindes o fronteres, el cas és que les persones sí que vivim amb límits territorials. Per això no només hi ha geografia física sinó també geografia humana. Els mapes polítics s’han dibuixat històricament a partir de guerres i pactes, però avui ens agrada més fer-ho (o almenys explicar-ho) de forma una mica més racional i democràtica, o sigui, basant-nos en la realitat i en la voluntat de les persones. O sigui, d’una banda, on vivim, per on ens movem, a on comprem o venem; de l’altra, com parlem, com ens sentim o amb qui ens identifiquem. Per a les administracions que treballen sobre el territori, els límits són bàsics per saber, en cada cas, qui posa l’escola o arranja el carrer, per exemple.

Amb aquest criteri de la gestió administrativa (i no de la realitat ni de la voluntat de la gent), a l’inici de la desescalada la Generalitat es va inventar que la regió metropolitana de Barcelona eren tres regions sanitàries (ciutat, nord i sud). L’error, assumit pel Ministeri de Sanitat, ha impedit el retrobament de moltes famílies durant les darreres setmanes. Avui s’ha esmenat l’error i han desaparegut les fronteres dins la metròpoli, si més no les sanitàries. Visc a un carrer del límit entre Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat, així que avui no m’he pogut estar de sortir a passejar per la històrica llinda de la riera Blanca, on la gent segueix creuant normalment el carrer sense pensar que en fer-ho canvia de ciutat. Fa més de 50 anys que a la cantonada del carrer de la Constitució o de Sants no hi ha el burot o fielato que cobrava taxes sobre els queviures que entraven a la ciutat. Curiosament, el nom oficial d’aquestes casetes de control era estació sanitària.

Burot a l’entrada de la Bordeta (1933). Foto: Arxiu Municipal.

Jo quasi sempre he viscut molt a prop d’aquesta mena de llindars metropolitans: al barri Sanfeliu de l’Hospitalet, tocant a Cornellà i Esplugues de Llobregat; a Can Vidalet, d’Esplugues, tocant a l’Hospitalet; i ara a la rambla Badal de la Bordeta, de Barcelona, també tocant a l’Hospitalet. I sincerament sempre he trobat bastant absurdes aquestes «fronteres» municipals dins la metròpoli, perquè no tenen res a veure amb la realitat de tothom que cada dia les travessa en metro sense ni tan sols adonar-se’n. Sobre la voluntat d’unir tota la Barcelona real en un sol municipi… no sé, s’hauria de preguntar a la gent. Suposo que ara les agregacions de fa un segle no serien possibles. Però si a mi m’ho pregunten sempre defensaré que Barcelona va del Llobregat al Besòs, entre Collserola i la mar Mediterrània. És la realitat, com deia, de la xarxa de metro. I la voluntat, com a mínim, d’aquest barceloní nascut a l’Hospitalet de Llobregat. La meva Barcelona és la del Paco Candel, el més il·lustre veí dels barris de la Marina, que curiosament va ser regidor de cultura a l’Ajuntament de l’Hospitalet. Abajo las murallas!

El espejo de la pandemia

Posted on por
Responder

Dicen los optimistas que la crisis de la Covid-19 también nos abre oportunidades para construir un mundo mejor. No sé si seremos capaces de aprovecharlas, pero lo cierto es que está haciendo aflorar absolutamente todo lo mejor y lo peor que teníamos. A todos los niveles, desde el más personal hasta el de la política mundial, estos días muchas reflexiones acaban constatando que el espejo de la pandemia nos enfrenta a nuestras propias virtudes y miserias, a la vez que nos muestra claramente lo que importa y lo que no.

De entrada, el propio virus pone a prueba la salud y el sistema inmunitario de cada uno. Estar sano no es garantía de nada, pero hay enfermedades previas que –incluso ya curadas o cronificadas– te convierten en «colectivo de riesgo». O sea, que te «redescubre» esas enfermedades.

Espejo en casa

Luego están todos los problemas derivados de confinarnos en casa con la familia: si no estabas bien con ellos, ahora estás peor. Y si tu pareja es un maltratador, ahora no tienes escapatoria. El confinamiento también nos recuerda que hay familias extensas viviendo en pisos de 40 m2 con poca luz y sin balcón, mientras otras disfrutan de jardines privados donde cabría hasta un hospital de campaña. El virus se ceba especialmente en algunos barrios pobres de la ciudad, que ya lo eran antes, pero donde ahora cada vez hay más familias preocupadas no ya por llegar a fin de mes sino por comer esta semana. Los trabajos más precarios son los primeros que desaparecen, así que en esta crisis cada uno ve el nivel real de precariedad del que dependía. Todo esto en áreas metropolitanas donde el aire ha empezado a ser respirable (porque no lo era). En el campo y en los pueblos pequeños, si no los colonizamos de golpe los urbanitas, se organiza mejor la respuesta a la epidemia y a la crisis porque, aunque tienen sus propios problemas, en general son lugares mejores donde vivir.

En lo político, deberíamos haber aprendido que donde realmente se resuelven las cosas es a nivel local y que la emergencia no justifica arrebatar ni invadir competencias de otros, porque quien mejor puede gestionar una crisis son los especialistas de cada ámbito, los que ya trabajaban en ello antes de que se desatara la locura. Pero en España, el gobierno de Pedro Sánchez optó por concentrar el poder con el estado de alarma y en Cataluña, el de Quim Torra se dedica a quejarse todos los días e intentar actuar como si no le hubieran quitado esas competencias, en vez de centrarse en las que nadie cuestiona, como las residencias de personas mayores, donde han dejado morir a tantas… Dedicarse cada uno a lo suyo y cooperar en todo lo que sea necesario sería propio de un estado federal que no tenemos: ambos gobiernos se pisan constantemente y así nos recuerdan que tenemos un conflicto nacional (entre nacionalismos) no resuelto. A ver si algún día…

En el plano internacional, cada país reacciona a la emergencia de la Covid-19 demostrando también sus debilidades y fortalezas. La Unión Europea se caracteriza por la desunión y resulta ineficaz para hacer frente a la crisis (como para tantas otras cosas). En Estados Unidos muere todavía más gente porque no tienen sanidad pública y porque su pobre democracia ha puesto a un loco al mando. China consigue frenar mejor los contagios porque aplica medidas disciplinarias y de control que en las democracias europeas ni estamos dispuestos a asumir ni seríamos capaces de cumplir. Hace años que la falta de democracia cotiza al alza porque es más competitiva en el mercado capitalista globalizado. Y hace siglos que la mentalidad occidental es más individualista que cualquier filosofía oriental, naturalmente orientada hacia la colectividad. Por eso aquí nos cuesta tanto ponernos mascarillas que no nos protegen a nosotros sino a los demás.

En todo caso, para frenar esta pandemia tenemos que pensar y actuar como colectivo a todos los niveles. Como dice el arqueólogo Eudald Carbonell, necesitamos conciencia de especie. Y si no somos comunistas como los chinos, pues tendremos que reforzar los vínculos y la organización comunitaria, desde la base de los balcones hasta el conjunto de la Humanidad. Y recuperar valores olvidados como la fraternidad o la «amistad cívica» de Aristóteles. El espejo de la pandemia nos enseña que la crisis de la Covid-19 nos ha pillado con los niveles muy bajos precisamente de estos valores.

La viralitat del WhatsApp

Posted on por
1

Sembla que aquest blog hagués nascut només per a les grans ocasions històriques que em toqui viure. No era la idea, però ja veieu que des del 2017 no havia tornat a sentir cap necessitat prou imperiosa com per trobar el temps i deixar-hi constància dels meus pensaments. Hi ha molt a dir sobre la crisi de la Covid-19 que estem vivint aquest 2020 a tot el món, i no descarto continuar fent-ho els propers dies. Però a mi el que més em fascina i de vegades m’emprenya és com ens informem i ens comuniquem «en aquesta hora greu» que dèiem fa tres anys (ara sí que és greu de debò!).

Per a algú com jo que treballa amb xarxes socials, fins ara la viralitat era fantàstica: si el teu missatge és replicat sense parar i s’escampa amb un creixement exponencial dels impactes, és un èxit. Ara que allò que es contagia és un nou coronavirus que pot arribar a ser tan virulent, és clar, ja no ens agrada gens ni mica. Però estic comprovant que la viralitat del WhatsApp tampoc no és sempre positiva: provoca infoxicació i contagi de virus tan perillosos com la desinformació i la por. Són fenòmens diferents, però tots tres s’escampen com la pòlvora per aquesta xarxa i ens porten al mateix punt: la incapacitat per informar-nos i prendre decisions de forma racional. És el fracàs de tot sistema de comunicació, quan parlant la gent no s’entén. Ho hem vist en el periodisme i en la política, però és sobretot quan obro el WhatsApp que tot sovint tinc aquesta sensació.

Encara recordo com un amic em va ensenyar al principi què era WhatsApp: una aplicació de mòbil per enviar missatges SMS gratis. Genial! No sé en quin moment va incorporar el botó per reenviar missatges automàticament (cada cop amb més contingut multimèdia), però vaig agrair molt que hi afegissin l’avís quan un missatge ha estat reenviat. Ara voldria que, als grups, es pogués desactivar l’opció de reenviar-hi coses, perquè, en el moment que els «memes» no s’envien a contactes personals sinó a grups, la viralitat comença a ser pandèmica. El problema és que no escoltem, no llegim allò que diuen els altres. Llavors tampoc no pensem si allò que estem reenviant realment interessarà a les persones destinatàries. I evidentment desconeixem d’on ha sortit originàriament la imatge, el vídeo o la cadena de missatges que ajudem activament a difondre. Ho fem, a més, entre els nostres contactes privats. O sigui, que si al final la bola es desmenteix públicament és probable que ningú ens n’informi.

Un altre problema d’informar-nos a través del WhatsApp i continguts que esdevenen virals a les xarxes socials és l’atomització de la informació sense cap criteri. Per exemple, aquests dies, si tu reps de diferents contactes tres vídeos de gent saltant-se el confinament, tindràs la sensació que tothom és al carrer. És com si t’haguessin dit que s’ho salta «aquest, aquell i aquell altre». Aquesta forma de dir-ho ja et fa pensar en més de tres persones, oi? Segurament aquests individus són una minoria, però tampoc esperis un titular periodístic que et digui exactament quants són perquè ara mateix és impossible de saber amb precisió.

A l’atomització s’uneix allò que l’altre dia amb una altra amiga vam batejar com «l’efecte work-in-progress«: tot el que ens van dir o reenviar ahir, avui ja no serveix perquè ha quedat superat pels esdeveniments, i demà tornarà a passar el mateix. Mentalment, aquesta progressió apunta cap a l’infinit. Si les notícies en qüestió són negatives, cap al desastre i la por. Però això potser ja no és tant culpa del WhatsApp (tot i que és per on més circulen aquestes percepcions) sinó de la improvisació dels nostres líders i governants en la resposta a aquesta crisi.

En fi, per acabar em quedo amb tots els avantatges que també tenen internet i les xarxes socials, en els que malgrat tot continuo creient. D’entrada, imagineu-vos com hauríem estat aquests dies tancats a casa i sense internet. Però és que, a més, estem veient com la gent participa i s’organitza en grups de suport mutu per ajudar veïns i veïnes a trobar allò que necessitin i, si cal, portar-los-hi la compra a casa. És curiós que la majoria d’aquests grups s’hagin obert a Telegram en lloc de WhatsApp, que és molt més popular aquí. L’eina és bastant semblant, però l’ús que n’estem fent, en general, és molt diferent. Molt més productiu i menys viral. Encara hi ha esperança.

«Yo os maldigo a todos»

Posted on por
Responder

Barcelona y sus gentes somos víctimas del conflicto nacional entre Cataluña y España. Un debate en el que ya no se discute lo que podríamos ganar con una u otra forma de estado, sino que se buscan los culpables de todo lo que vamos a perder. Hoy ha sido la sede de la Agencia Europea del Medicamento. La semana pasada, la ruptura de un pacto de izquierdas que funcionaba en el gobierno municipal. Los costes económicos de la inestabilidad política también los pagaremos sobre todo en Barcelona y su área metropolitana: es la parte más cosmopolita del país y, por tanto, la más expuesta a los vaivenes de los negocios más globalizados, como la tecnología o el turismo. Sólo espero que esta situación no se acabe de cargar también la convivencia, aunque desde luego va a perjudicar durante mucho tiempo el desarrollo humano de este rincón del mundo.

Mientras tanto, la sociedad catalana se va polarizando entre dos bloques que cada vez se entienden menos, porque viven realidades paralelas. Con sus propios mitos, tópicos, héroes y villanos… Unos se amparan en la legalidad española y los otros, en la legitimidad de representar más o menos la mitad de la población catalana. Además, hemos llegado a ese punto peligroso en que la improvisación se hace necesaria, porque las hojas de ruta parecen haberse acabado por ambas partes. Pero los dos relatos contradictorios siguen alimentándose día a día. Y se consumen masivamente. Sin embargo, ninguno de los dos sirve para entender el conjunto ni aportar soluciones de futuro. Por ejemplo, hoy se acusan mutuamente de la pérdida de la oportunidad que representaba para Barcelona que ese bello edificio con forma de supositorio diseñado por Jean Nouvel se convirtiera en la sede de la Agencia Europea del Medicamento. A mí me parece evidente que la culpa del fracaso puede repartirse bastante equitativamente entre «el procés» independentista y la respuesta represiva por parte del Estado.

Llámenme equidistante si quieren, pero sepan que soy un ciudadano libre que se expresa sin tomar posiciones en función de unos u otros. Siempre he sido, por encima de todo, demócrata. También federalista y de izquierdas. Me duele y me indigna que haya gente en la cárcel por todo esto. Me asombran los independentistas que se dan cuenta ahora de las dificultades para llegar a una república catalana. A día de hoy, la independencia de Cataluña me parece tan inviable como la unidad de España. Porque es media Cataluña la que no reconoce a la otra media.

No sé qué tipo de primates gobernarán este país tras las elecciones del 21-D. Algunos monos no nos cansaremos de pedir diálogo para construir nuevos consensos. A veces tengo la sensación de que sólo los mal llamados «equidistantes» podemos llegar a comprender a unos y a otros. Pero quedarse en medio también comporta sus riesgos: si los dos bloques se siguen hinchando, podrían llegar a aplastarnos.

Soy catalán, español y europeo. Para mí, una cosa forma parte de la otra. Pero todas esas patrias me están decepcionando. Sí, también Europa, que vuelve a lavarse las manos ante este desaguisado. Creo que, cada vez más, me limitaré a decir «que soc de Barcelona» (y en verano, «em moro de calor», como cantaba El Último de la Fila). Pero si me fuera unos años a la otra punta del mundo, quizá cuando volviera me sentiría como Charlton Heston en el final de El planeta de los simios, gritando que «lo habéis destruido todo», que «maldigo las guerras» y «os maldigo a todos».

Tornarem a votar?

Posted on por
Responder

Soc de la minoria no independentista que està disposada a viure en una Catalunya independent si així ho vol la majoria dels catalans expressada en un plebiscit amb totes les garanties. M’és igual si és un referèndum o unes eleccions plebiscitàries, el que cal és que hi voti tothom. Evidentment, mai no hi haurà una participació del 100%: el que vull dir és que tots els actors polítics facin campanya per votar una cosa o una altra. En aquest sentit, crec que l’1 d’octubre no va servir com a referèndum d’autodeterminació no només pel saboteig violent per part de l’Estat sinó simplement perquè mitja Catalunya no el reconeixia com a tal (encara que a mi m’hagués agradat i per això vaig participar-hi).

Ara crec que aviat tornarem a tenir eleccions a Catalunya. No sé si les convocarà el president Puigdemont o el Govern espanyol després d’aplicar l’article 155 de la Constitució. Però la legislatura que va començar després del 27-S de 2015 amb l’objectiu de proclamar la independència en 18 mesos està acabada després de l’1-O. Més que res perquè tot aquest procés s’ha basat en la majoria absoluta de diputats de Junts pel Sí i la CUP, i aquesta suma no sembla que es pugui mantenir a partir de demà. Així doncs, podríem trobar-nos amb unes noves eleccions plebiscitàries, amb l’avantatge per als independentistes que ara —gràcies com sempre a Mariano Rajoy— podrien superar amb escreix el 47,8% de vots de fa dos anys per a Junts pel Sí i la CUP. Sempre i quan la CUP pugui i vulgui presentar-se a aquestes noves eleccions, és clar. Només podran fer-ho si a les autoritats estatals no se’ls acudeix il·legalitzar-les i només voldran fer-ho si les eleccions, en lloc de plebiscitàries, per a elles són constituents. És possible que, per votar tothom alhora, les eleccions hagin de ser autonòmiques per uns, constituents per unes altres i plebiscitàries per tothom capaç de reconèixer que l’independentisme no va guanyar pas el 27-S.

De fet, sempre he cregut que l’única forma d’arribar a un referèndum legal i acordat sobre el futur polític de Catalunya seria que des de l’Estat es plantegés una reforma de la Constitució (com diu que ha aconseguit el PSOE) i s’assumís que, si els catalans hi voten majoritàriament en contra, llavors serem independents. Fins i tot es podrien votar les dues constitucions alhora, mirant d’encaixar els processos i les legalitats en lloc d’enfrontar-les. El problema és que els espanyols disposats a acceptar democràticament la independència de Catalunya som minoria. Perquè s’està demostrant que el nacionalisme espanyol del PP, Ciutadans i bona part del PSOE és de caire ètnic o romàntic: la nació espanyola es basa en la història, la tradició, una llengua i una cultura comunes… el volkstum del que parlaven els alemanys Herder o Fichte. En canvi, el sobiranisme català ha adoptat en els darrers temps la via dels nacionalismes liberals o civils, on la legitimitat política es deriva de la participació de la ciutadania, segons els principis expressats per l’anglès Stuart Mill o el francès Renan, per a qui la nació era «un plebiscit diari» caracteritzat per «la voluntat de conviure». O sigui, que aquests necessiten votar constantment i aquells, el contrari.

Aquests dies, quan reclamem diàleg a les dues parts del conflicte (una l’accepta i l’altra no), des dels extrems ens pregunten: «diàleg per a què?». La meva resposta és que el diàleg és necessari a molts nivells per construir alternatives. Després, per tirar-les endavant, evidentment les votarem entre tots. Els polítics haurien de ser prou hàbils com perquè aquestes alternatives, siguin quines siguin, satisfacin o obtinguin el suport de majories molt superiors a la meitat de Catalunya o d’Espanya. Només així seran veritablement viables. No hi confio gaire, sincerament. Però vivim en democràcia i, tard o d’hora, d’una manera o una altra, tornarem a votar. Així que tots sortirem guanyant si millorem les perspectives i la qualitat de les opcions que sotmetem a votació.

Y los trenes chocaron

Posted on por
Responder

Insisto en que no escribiré sólo sobre política, pero hace una semana que abrí este blog y estos días no se habla de otra cosa. En Cataluña, desde que se empezó a reformar el Estatuto de Autonomía allá por el año 2004, vivimos días históricos a menudo. Pero los últimos lo han sido de verdad, porque realmente el país cambia de un día para otro.

El 1 de octubre #1Oct se produjo el esperado choque de trenes. No esperaba que los pasajeros resultaran literalmente heridos, pero para unos 900 así fue. Aunque por las redes y los medios hayan corrido también algunas imágenes falsas o manipuladas, la mayoría demuestran que a la Policía Nacional y a la Guardia Civil se les fue la mano a la hora de aplicar unas órdenes que, además, no tenían sentido. El problema es que quien las dio vive al margen de la realidad e igual hasta se cree que la democracia es la ley y se impone por la fuerza.

El #2Oct seguíamos analizando y reaccionando con perplejidad a todo lo que pasó el domingo, pero el siguiente día histórico fue el martes #3Oct. Cataluña se paró para condenar la violencia, en una especie de huelga general organizada en pocas horas cuyo mensaje creo que llegó al mundo: aquí todos queremos paz. Por la tarde en la plaza de la Universitat, me sentí un poco extraño porque aquello parecía una manifestación independentista, con muchos gritos de independencia y unas «esteladas» de un tamaño descomunal. Pero éramos unos cuantos los no independentistas que también necesitábamos manifestarnos contra la violencia del domingo. Sólo me sorprendió la psicosis por la presencia de policías infiltrados: seguramente los había, y muchos, aunque no pudieron ni tuvieron que hacer nada más que soportar los gritos de los manifestantes cuando los identificaban. Le pregunté a gente que les gritaba «infiltrats!» cómo los habían reconocido y me dijeron que porque no hablaban catalán y no gritaban «independencia!». Eso me preocupó, la verdad: estoy convencido de que gritaron «infiltrats!» a más de un grupo de turistas.

Esa misma noche, sin ser Nochebuena, el rey Felipe VI se dirigió por televisión a los españoles. Yo también lo VI aunque, a diferencia de todos los catalanes que han aparecido decepcionados, ya no esperaba otra cosa de él. La Corona es una institución inútil en cualquier circunstancia y, desde luego, sería maravilloso que en estos momentos protagonizara una excepción como la del 23-F, pero parece que ya no toca.

El #4Oct habló el presidente «sedicioso» para no anunciar todavía que va a proclamar la independencia. Puigdemont expresó la decepción por el discurso del rey y reiteró su disposición a hablar con la otra parte. No es poco.

Después de todo esto, la racionalidad sólo nos puede llevar a pedir negociación o, como mínimo, diálogo. En tres días han aparecido ofertas de mediación de todas partes: Podemos, el PSC, Íñigo Urkullu y hasta la Conferencia Episcopal. Yo humildemente creo que, dada la gravedad de la situación, lo mejor sería recurrir a profesionales porque, además, hay más de 900 mediadores ya dispuestos a ayudar. El presidente Puigdemont dice que acepta la mediación, pero el presidente Rajoy se ha apresurado a rechazarla. No me extraña: el PP lleva años construyendo este enfrentamiento y no tiene ninguna intención de superarlo, a pesar de que ello constituya una grave irresponsabilidad. Lo que no entiendo es qué hace Pedro Sánchez reuniéndose con Rajoy y no con Pablo Iglesias para urdir la moción de censura que España necesita urgentemente para no cargarse ni la unidad ni los derechos humanos.

El diálogo será difícil porque hace años que ambas partes viven en realidades paralelas, construídas a partir de diferentes medios de comunicación. El 1 de octubre, tanto Rajoy como Puigdemont salieron a revindicar la democracia y las leyes, pero con sentidos totalmente opuestos. El primer trabajo de los mediadores será encontrar un lenguaje común. No me refiero al idioma sino a la manera de relatar lo que nos está pasando. Creo que la mayoría de la gente en Cataluña (y algunos también más allá) somos capaces de verlo y explicarlo sin las anteojeras que impone cualquier hoja de ruta. Y seguramente los federalistas, o los que el 1 de octubre votamos algo diferente del sí, podemos verlo todavía con más claridad. Todos los que veáis sólo a una de las dos partes manipulada por los medios y desconectada de la realidad, es que formáis parte de la otra.

Pero estos días estamos todos demasiado nerviosos. La incertidumbre está llegando a provocar miedo, aunque no sepamos exactamente a qué. A mí sólo me da miedo el miedo. Que los bancos y grandes empresas trasladen su sede social fuera de Cataluña me preocupa relativamente, pero que la gente se lance en masa a sacar su dinero de esos bancos es lo que puede provocar la caída. También he oído quien, en un impulso atávico en un país que sólo hace 80 años que vivió una guerra, quiere tener por si acaso la nevera llena (sin tener en cuenta que, si realmente estallara una guerra, igual nos cortaban la luz y se echaba todo a perder).

Compañer@s, vecin@s, amig@s: calma. El bloqueo institucional (más allá de los ayuntamientos) es absoluto, pero la vida sigue a pesar del WhatsApp y las redes sociales. Exijamos a nuestros políticos que inventen las maneras de seguir circulando tras el choque de trenes. Impliquémonos en buscar soluciones, si las vemos. Pero preservemos lo más preciado que tiene esta sociedad: la convivencia y la capacidad para salir adelante en cualquier circunstancia.

Votaré (que no)

Posted on por
Responder

Demà aniré a votar en un referèndum convocat per exercir el dret a l’autodeterminació de Catalunya. La pregunta és: «Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?». No sóc independentista, així que votaré que no. Però, contràriament al que recomanen la majoria de partits no independentistes, votaré. Perquè crec que per superar l’atzucac en què ens van ficar el PP i el Tribunal Constitucional en modificar l’Estatut ja aprovat pels catalans, cal tornar a votar. Que aquest referèndum s’ajusti o no a la legalitat en què es parapeten els partits constitucionalistes em sembla secundari. Els partits independentistes també han fet les seves lleis. Ni unes ni altres han assolit prou consens com per ser respectades per l’altra part del conflicte. I les dues parts han forçat les pròpies normes per seguir avançant cap aquest xoc de trens que es produirà demà.

La política és prèvia al dret. En democràcia, votem per escollir uns polítics que fan les lleis. Els jutges i tots els funcionaris ens limitem a interpretar-les i aplicar-les, però els polítics no poden traspassar la responsabilitat de resoldre conflictes que no han estat capaços de superar per la via parlamentària del diàleg i el pacte. Ara estem davant d’un conflicte polític molt complicat, sobretot, perquè la meitat de Catalunya s’ha fet independentista i l’altra no. En aquest panorama, tant engegar una nova república catalana independent com mantenir l’estat autonòmic espanyol serà extraordinàriament difícil. Amb totes dues opcions, prop de la meitat dels catalans hi estarà en contra. No sé com, però tard o d’hora hauríem de superar aquesta dualitat.

Necessitem que es faci forta una tercera opció que ens porti cap a un federalisme real i eficaç. Un nou pacte per construir un estat que representi la realitat plurinacional d’Espanya i alhora sigui funcional, en el seu conjunt i per a cadascuna de les comunitats federades. Només Podem i l’espai dels comuns sembla treballar per aquesta idea, que en aquests moments pot semblar ingènua però que acabarà sent l’única possible. Crec que podem ser majoria els que pensem d’aquesta manera, a Catalunya i a tot Espanya. El PSOE hauria d’adonar-se i fer valer davant de tots els seus electors que només així el projecte espanyol és viable. Els cops de porta als nacionalistes catalans porten a la independència. I la repressió arbitrària i maldestra que ha ordenat aquests dies el govern espanyol només servirà perquè l’independentisme creixi encara més i superi el 47,8% dels vots que va assolir a les eleccions del 27-S. Estic convençut que després de les properes, amb una veritable majoria parlamentària, proclamaran definitivament la independència. Gràcies a Mariano Rajoy, que ens ho ha anat posant cada cop més difícil als catalans no independentistes.

Sóc conscient que el meu vot contribueix a legitimar un referèndum que tard o d’hora es farà servir per proclamar la independència de Catalunya. Però és que, ja que la nefasta estratègia dels partits polítics espanyols la farà inevitable, agraeixo que els independentistes almenys em demanin l’opinió. M’agradaria no fer un vot negatiu, sinó a favor de l’Espanya federal que desitjo. Però, per diferents raons, ni socialistes ni comuns ni ningú no ha fet que aquesta opció es presenti a votació demà. Una llàstima, perquè insisteixo que en altres circumstàncies hauria pogut guanyar. Jo demà votaré (que no) assumint que perdré, perquè molts no independentistes es quedaran a casa.

Tots plegats ho hem fet així de malament. Però tots plegats serem capaços d’escriure un nou capítol d’aquest conflicte etern entre Catalunya i Castella sense fer-nos encara més mal i perdre la convivència. N’estic convençut i, sincerament, és de l’únic que em sento orgullós quan parlo d’aquest país.